Dies amb el cor a Barcelona

Sembla que alguna cosa s’està movent a casa nostra, i ja era hora. El desallotjament, ja fa uns dies, dels estudiants tancats a la UB ha traslladat el debat sobre el Pla de Bolonya més enllà de les universitats. Un desallotjament acompanyat d’una actuació policial brutal i vergonyosa que ens ha deixat imatges magnifiques com la dels antidisturbis perseguint a la gent per carrerons un cop dissolta la manifstació, cops de porra indescriminats cap a manifestants i periodistes, i una violència que no té cabuda al món que volem. En què ens estem convertint? No hi ha una altra manera d’arreglar les coses que silenciant a la societat a cops de porra? També ens ha deixat testimonis dels joves desallotjats, de professorat indignat i d’una societat que sap que a cops de porra no s’arreglen les coses. Cada cop veig més clar que no podem deixar el nostre futur a mans de segons qui... ara, més que mai, tots i cada un de nosaltres hem de participar d’una transformació social que ja estem vivint. Sembla que la gent desperta però encara queda molt per fer.

L’erasmus a París m’està servint per moltíssimes coses, més de les que m’hauria pogut imaginar. Conèixer a un munt de gent fantàstica, conèixer-me a mi mateixa fora del meu “hábitat natural”, aprendre francès, gaudir d’una ciutat com París i, com no, patir el sistema universitari francès. I dic patir perquè realment és el que sento. No puc parlar per totes les universitats és clar, puc parlar del meu cas a París 13, una universitat diguem-ne que de les de segona, cosa que aquí es porta molt.

Aquí ja fa uns anys que estan immersos dins les directrius del Pla de Bolonya, de la declaració de la Sorbonne i tot plegat (graus de tres anys i màsters de dos a un preu pràcticament igual al del grau). De fet ara estan lluitant contra una nova reforma, la LRU que s’aplicarà a partir del setembre. Cito i tradueixo algunes frases dels fulls informatius que m’han caigut a les mans aquests darrers mesos aquí a París: “Tots els serveis públics pateixen la manca de mitjans i la precarietat que el govern ens imposa. Per exemple, el govern suprimirà més de 1.000 llocs de treball en l’ensenyament superior i la recerca”, “augment de les hores d’ensenyament que poden arribar a doblar-se, en detriment de la recerca. Aquesta és una manera de dir que l’ensenyament és una sanció”, “precarització dels professionals dels serveis públics. L’educació, la recerca, la sanitat, la justícia i l’audiovisual són sectors que no haurien d’obeir una lògica mercantilista”, “risc de que augmentin els costos d’inscripció dels estudiants degut a la pèrdua de mitjans”, “L’autonomia de gestió donarà a les universitats la possibilitat de beneficiar-se de finançament privat”. No sé si tot això us sona... allà li diem Pla de Bolonya, aquí LRU, però el cas és que els problemes són els mateixos i no només els tenim a la universitat i a l’educació.

Cal dir que jo sempre m’he posicionat en contra de l’aplicació que s’està fent del pla de Bolonia a casa nostra. Mai havia dubtat que no fós bo equiparar-se en un marc europeu d’ensenyament superior però ara començo a tenir-ne els meus dubtes..., sí, fins i tot d’això! El que està clar és que per acomplir els objectius que planteja la reforma de la universitat pública cal molta inversió.

Crèdits ECTS. Així és com s’anomenen els magnífics crèdits europeus, uns crèdits molt amables que tenen en compte les hores de feina que fem a casa... Aquí ja funcionen amb els crèdits ECTS i clar, els 5 crèdits que a la UAB em trec amb 3h de classe setmanals més la feina a casa (sí, sempre se n’ha fet de feina a casa... llegir textos, llibres, fer treballs, reportatges i entrevistes en el meu cas...), aquí, a París 13 me’ls estic traient amb hora i mitja o dues a la setmana.

Cal dir que la matrícula en aquesta universitat val uns 350€ l’any (preu que també paga una amiga alemanya a la seva universitat de Bremen). Jo, estic pagant uns 900€ de matrícula anual. Quasi tres vegades més. El que jo em pregunto és si l’equiparació al marc europeu d’ensenyament superior equipararà també els preus de la matrícula. O bé si rebrem els 500 o 600€ que reben els estudiants de Dinamarca durant els primers cinc anys que passen a la universitat, segons ens va explicar una compamya també d’erasmus.

Una altra de les coses que més m’ha xocat del sistema educatiu francès són les vacances... podríem dir que cada dos mesos tens una setmaneta o dues de vacances. Jo, vaig començar a l’octubre i abans de Nadal (a mig novembre) vaig tenir quinze dies sense classe. Al febrer, després d’una setmana de classes del segon semestre, altre cop dues de vacances! I ara, del 13 al 26 d’abril quinze dies més! Òbviament aquest sistema està molt ben pensat per impedir que qualsevol moviment estudiantil s’organitzi i es puguin fer reivindicacions una mica decents. I, és clar, també trenca tot el ritme de classes i de treball al qual no et pots arribar a acostumar mai. Com suposo que sabreu, la idea del nostre ideòleg i conseller Maragall és disminuir les vacances d’estiu i repartir-les al llarg del curs. Genial, oi?

Ara que he esmentat el sr. Ernest Maragall, em trasllado per uns moments a l’educació primària. En època de crisi suposo que qualsevol àmbit és bo per fer una retalladeta de pressupost... així al nostre govern no se’ls acut cosa millor que proposar als professors 4h extres setmanals de docència per cobrir totes les places que falten i estalviar-se així la contractació de nous mestres. En una peça de TV3 del dia 19 de març un professor de música d’una escola es queixava de la manca de substituts (a la mateixa notícia es va veure una imatge fugaç, al final, sense comentaris de cap veu en off, de professors del Baix Penedès al meu institut dormint a les classes la vigíla de la manifestació). Tornant al tema dels substituts, aquell mestre català em va fer pensar en una assignatura que havia de fer jo el primer semestre a París i que va desaparèixer del mapa... La professora estava malalta i s’anul·lava l’assignatura! Ara bé, fins al desembre no em van confirmar l’anul·lació... aquí ningú sap res... Tenint en compte que les dues dones (no becaries, treballadores) del secretariat de la meva facultat cobren poc més de 1000€ (a França), no és d’estranyar que no posin gaires ganes a la seva feina.

Amb molts dels amics i companys amb qui estic l’erasmus, compartim la sensació de que aquesta universitat que estem veient aquí és una bona merda i que si ens han d’equipar amb això doncs quasi que millor quedar-nos tal i com estem... És òbvi que a la universitat pública li cal una reforma, li calen canvis, però no crec que estiguem anant cap a la bona direcció.

A mi, em dóna la sensació que, a França (insisteixo que em baso en la meva experiència a París 13), la universitat s’ha convertit en una mena d’institut; gent sortint a mig examen al lavabo o a comprar esmorzar, posant-se desodorant mentre el professor reparteix un parcial, alumnes dirigint-se als professors amb frases com “Joder profe! Que vas molt ràpid! Clar, si corres tant jo ja passo d’apuntar res, perquè així és impossible!”, per posar-ne alguns exemples. Ja fa anys que sentim a dir que la ESO ha estat un fracàs i que hem sortit dels instituts amb un nivell molt més baix que el que tenien les generacions de BUP i COU. A l’acabar batxillerat, al cap i a la fi, ens demanaven saber resumir, entendre textos, el verb to be,... Crec que la universitat va encarada a convertir-se en la segona part de tot això on aprendre a fer exposicions orals, treballar en grup, arribar puntuals... vaja, el que demanaria qualsevol empresa, màquinetes eficients i productives que no pensin més del compte.

Recordant una conversa que vaig tenir amb mun germà fa uns dies, crec que sí que és veritat que hi ha una manca de professionals d’alguns sectors, sobretot aquells amb estudis de Formació Professional o tècnics que, potser, durant molts anys han estat mal vistos. Vivim en una societat formada per moltes peces, on l’especialització del treball ens obliga a diversificar-lo i a que cada persona assumeixi un rol determinat en el treball. Per això també hem de lluitar per aconseguir potenciar el coneixement i la cultura més enllà de les facultats sense renunciar però al paper de les universitats.

Una de les coses positives que he vist a París són els avantatges que tenen els joves (fins a 25 anys), entrades gratuïtes al teatre, descomptes als museus, al transport públic, menú universitari a 2’85€ (com a la resta de països europeus i no a 5’35€ com a la UAB). La qüestió dels preus dels menús és ben senzilla; aquí se n’encarrega el CROUS, una mena d’agència pública que porta els restaurants i bars universitaris així com les residències d’estudiants. A més, el tema fotocòpies i petits espais on comprar l’esmorzar són cooperatives d’estudiants. A casa nostra, en canvi, ho tenim externalitzat a empreses que tenen la concessió dels bars de facultats, fotocopiadores,... (grup Soteras a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per exemple). Potenciar la cultura i l’educació en tots els camps de la vida i, sobretot, a la gent jove, crec que ajudaria a crear una societat més crítica, més reflexiva i més feliç. A mi, ara per ara, una conselleria que s’anomena d’Innovació, Universitats i Empresa no em serveix.


Tot plegat també m’ha fet pensar en els mitjans, els periodistes i en què no em vull convertir...

L’altre dia, a classe, parlàvem sobre les possibilitats que ens ofereix internet i com les estem desaprofitant. Una eina participativa al 100% i sense el control dels grans grups que dominen el contingut dels mitjans.

Pluralisme vs pluralitat. La pluralitat dels mitjans que tenim al nostre abast no ens garantieix un pluralisme a l’hora d’obtenir informació. Quina mena de pluralisme tenim si tots els mitjans “grans” enfoquen les notícies des d’un mateix punt de vista utilitzant sovint les mateixes imatges, els mateixos testimonis i, fins i tot, frases calcades. Quina mena de periodisme estem creant? Els periodistes ens estem convertint generadors de rutines informatives. Sí, crec que els mitjans de comunicació i tots aquells que en formem o volem fomar-ne part, tenen un poder brutal tan sols a l’hora de decidir què és noticia i què no, són generadors d’opinió pública. Ara per ara però, el panorama mediàtic no permet que cada persona es crei la seva pròpia opinió i visió del que l’envolta ja que la informació que rebem no ens facilita totes les peces d’aquest difícil trencaclosques.


A tots aquells que heu arribat fins aquí, moltes gràcies. Feia molts dies que anava apuntant cosetes i recollint idees per plasmar-les aquí. Al final se m’ha allargat una mica massa però hi ha moltíssimes coses relacionades entre si i m’ha estat impossible descartar-ne.