Dies amb el cor a Barcelona

Sembla que alguna cosa s’està movent a casa nostra, i ja era hora. El desallotjament, ja fa uns dies, dels estudiants tancats a la UB ha traslladat el debat sobre el Pla de Bolonya més enllà de les universitats. Un desallotjament acompanyat d’una actuació policial brutal i vergonyosa que ens ha deixat imatges magnifiques com la dels antidisturbis perseguint a la gent per carrerons un cop dissolta la manifstació, cops de porra indescriminats cap a manifestants i periodistes, i una violència que no té cabuda al món que volem. En què ens estem convertint? No hi ha una altra manera d’arreglar les coses que silenciant a la societat a cops de porra? També ens ha deixat testimonis dels joves desallotjats, de professorat indignat i d’una societat que sap que a cops de porra no s’arreglen les coses. Cada cop veig més clar que no podem deixar el nostre futur a mans de segons qui... ara, més que mai, tots i cada un de nosaltres hem de participar d’una transformació social que ja estem vivint. Sembla que la gent desperta però encara queda molt per fer.

L’erasmus a París m’està servint per moltíssimes coses, més de les que m’hauria pogut imaginar. Conèixer a un munt de gent fantàstica, conèixer-me a mi mateixa fora del meu “hábitat natural”, aprendre francès, gaudir d’una ciutat com París i, com no, patir el sistema universitari francès. I dic patir perquè realment és el que sento. No puc parlar per totes les universitats és clar, puc parlar del meu cas a París 13, una universitat diguem-ne que de les de segona, cosa que aquí es porta molt.

Aquí ja fa uns anys que estan immersos dins les directrius del Pla de Bolonya, de la declaració de la Sorbonne i tot plegat (graus de tres anys i màsters de dos a un preu pràcticament igual al del grau). De fet ara estan lluitant contra una nova reforma, la LRU que s’aplicarà a partir del setembre. Cito i tradueixo algunes frases dels fulls informatius que m’han caigut a les mans aquests darrers mesos aquí a París: “Tots els serveis públics pateixen la manca de mitjans i la precarietat que el govern ens imposa. Per exemple, el govern suprimirà més de 1.000 llocs de treball en l’ensenyament superior i la recerca”, “augment de les hores d’ensenyament que poden arribar a doblar-se, en detriment de la recerca. Aquesta és una manera de dir que l’ensenyament és una sanció”, “precarització dels professionals dels serveis públics. L’educació, la recerca, la sanitat, la justícia i l’audiovisual són sectors que no haurien d’obeir una lògica mercantilista”, “risc de que augmentin els costos d’inscripció dels estudiants degut a la pèrdua de mitjans”, “L’autonomia de gestió donarà a les universitats la possibilitat de beneficiar-se de finançament privat”. No sé si tot això us sona... allà li diem Pla de Bolonya, aquí LRU, però el cas és que els problemes són els mateixos i no només els tenim a la universitat i a l’educació.

Cal dir que jo sempre m’he posicionat en contra de l’aplicació que s’està fent del pla de Bolonia a casa nostra. Mai havia dubtat que no fós bo equiparar-se en un marc europeu d’ensenyament superior però ara començo a tenir-ne els meus dubtes..., sí, fins i tot d’això! El que està clar és que per acomplir els objectius que planteja la reforma de la universitat pública cal molta inversió.

Crèdits ECTS. Així és com s’anomenen els magnífics crèdits europeus, uns crèdits molt amables que tenen en compte les hores de feina que fem a casa... Aquí ja funcionen amb els crèdits ECTS i clar, els 5 crèdits que a la UAB em trec amb 3h de classe setmanals més la feina a casa (sí, sempre se n’ha fet de feina a casa... llegir textos, llibres, fer treballs, reportatges i entrevistes en el meu cas...), aquí, a París 13 me’ls estic traient amb hora i mitja o dues a la setmana.

Cal dir que la matrícula en aquesta universitat val uns 350€ l’any (preu que també paga una amiga alemanya a la seva universitat de Bremen). Jo, estic pagant uns 900€ de matrícula anual. Quasi tres vegades més. El que jo em pregunto és si l’equiparació al marc europeu d’ensenyament superior equipararà també els preus de la matrícula. O bé si rebrem els 500 o 600€ que reben els estudiants de Dinamarca durant els primers cinc anys que passen a la universitat, segons ens va explicar una compamya també d’erasmus.

Una altra de les coses que més m’ha xocat del sistema educatiu francès són les vacances... podríem dir que cada dos mesos tens una setmaneta o dues de vacances. Jo, vaig començar a l’octubre i abans de Nadal (a mig novembre) vaig tenir quinze dies sense classe. Al febrer, després d’una setmana de classes del segon semestre, altre cop dues de vacances! I ara, del 13 al 26 d’abril quinze dies més! Òbviament aquest sistema està molt ben pensat per impedir que qualsevol moviment estudiantil s’organitzi i es puguin fer reivindicacions una mica decents. I, és clar, també trenca tot el ritme de classes i de treball al qual no et pots arribar a acostumar mai. Com suposo que sabreu, la idea del nostre ideòleg i conseller Maragall és disminuir les vacances d’estiu i repartir-les al llarg del curs. Genial, oi?

Ara que he esmentat el sr. Ernest Maragall, em trasllado per uns moments a l’educació primària. En època de crisi suposo que qualsevol àmbit és bo per fer una retalladeta de pressupost... així al nostre govern no se’ls acut cosa millor que proposar als professors 4h extres setmanals de docència per cobrir totes les places que falten i estalviar-se així la contractació de nous mestres. En una peça de TV3 del dia 19 de març un professor de música d’una escola es queixava de la manca de substituts (a la mateixa notícia es va veure una imatge fugaç, al final, sense comentaris de cap veu en off, de professors del Baix Penedès al meu institut dormint a les classes la vigíla de la manifestació). Tornant al tema dels substituts, aquell mestre català em va fer pensar en una assignatura que havia de fer jo el primer semestre a París i que va desaparèixer del mapa... La professora estava malalta i s’anul·lava l’assignatura! Ara bé, fins al desembre no em van confirmar l’anul·lació... aquí ningú sap res... Tenint en compte que les dues dones (no becaries, treballadores) del secretariat de la meva facultat cobren poc més de 1000€ (a França), no és d’estranyar que no posin gaires ganes a la seva feina.

Amb molts dels amics i companys amb qui estic l’erasmus, compartim la sensació de que aquesta universitat que estem veient aquí és una bona merda i que si ens han d’equipar amb això doncs quasi que millor quedar-nos tal i com estem... És òbvi que a la universitat pública li cal una reforma, li calen canvis, però no crec que estiguem anant cap a la bona direcció.

A mi, em dóna la sensació que, a França (insisteixo que em baso en la meva experiència a París 13), la universitat s’ha convertit en una mena d’institut; gent sortint a mig examen al lavabo o a comprar esmorzar, posant-se desodorant mentre el professor reparteix un parcial, alumnes dirigint-se als professors amb frases com “Joder profe! Que vas molt ràpid! Clar, si corres tant jo ja passo d’apuntar res, perquè així és impossible!”, per posar-ne alguns exemples. Ja fa anys que sentim a dir que la ESO ha estat un fracàs i que hem sortit dels instituts amb un nivell molt més baix que el que tenien les generacions de BUP i COU. A l’acabar batxillerat, al cap i a la fi, ens demanaven saber resumir, entendre textos, el verb to be,... Crec que la universitat va encarada a convertir-se en la segona part de tot això on aprendre a fer exposicions orals, treballar en grup, arribar puntuals... vaja, el que demanaria qualsevol empresa, màquinetes eficients i productives que no pensin més del compte.

Recordant una conversa que vaig tenir amb mun germà fa uns dies, crec que sí que és veritat que hi ha una manca de professionals d’alguns sectors, sobretot aquells amb estudis de Formació Professional o tècnics que, potser, durant molts anys han estat mal vistos. Vivim en una societat formada per moltes peces, on l’especialització del treball ens obliga a diversificar-lo i a que cada persona assumeixi un rol determinat en el treball. Per això també hem de lluitar per aconseguir potenciar el coneixement i la cultura més enllà de les facultats sense renunciar però al paper de les universitats.

Una de les coses positives que he vist a París són els avantatges que tenen els joves (fins a 25 anys), entrades gratuïtes al teatre, descomptes als museus, al transport públic, menú universitari a 2’85€ (com a la resta de països europeus i no a 5’35€ com a la UAB). La qüestió dels preus dels menús és ben senzilla; aquí se n’encarrega el CROUS, una mena d’agència pública que porta els restaurants i bars universitaris així com les residències d’estudiants. A més, el tema fotocòpies i petits espais on comprar l’esmorzar són cooperatives d’estudiants. A casa nostra, en canvi, ho tenim externalitzat a empreses que tenen la concessió dels bars de facultats, fotocopiadores,... (grup Soteras a la Facultat de Ciències de la Comunicació de la UAB per exemple). Potenciar la cultura i l’educació en tots els camps de la vida i, sobretot, a la gent jove, crec que ajudaria a crear una societat més crítica, més reflexiva i més feliç. A mi, ara per ara, una conselleria que s’anomena d’Innovació, Universitats i Empresa no em serveix.


Tot plegat també m’ha fet pensar en els mitjans, els periodistes i en què no em vull convertir...

L’altre dia, a classe, parlàvem sobre les possibilitats que ens ofereix internet i com les estem desaprofitant. Una eina participativa al 100% i sense el control dels grans grups que dominen el contingut dels mitjans.

Pluralisme vs pluralitat. La pluralitat dels mitjans que tenim al nostre abast no ens garantieix un pluralisme a l’hora d’obtenir informació. Quina mena de pluralisme tenim si tots els mitjans “grans” enfoquen les notícies des d’un mateix punt de vista utilitzant sovint les mateixes imatges, els mateixos testimonis i, fins i tot, frases calcades. Quina mena de periodisme estem creant? Els periodistes ens estem convertint generadors de rutines informatives. Sí, crec que els mitjans de comunicació i tots aquells que en formem o volem fomar-ne part, tenen un poder brutal tan sols a l’hora de decidir què és noticia i què no, són generadors d’opinió pública. Ara per ara però, el panorama mediàtic no permet que cada persona es crei la seva pròpia opinió i visió del que l’envolta ja que la informació que rebem no ens facilita totes les peces d’aquest difícil trencaclosques.


A tots aquells que heu arribat fins aquí, moltes gràcies. Feia molts dies que anava apuntant cosetes i recollint idees per plasmar-les aquí. Al final se m’ha allargat una mica massa però hi ha moltíssimes coses relacionades entre si i m’ha estat impossible descartar-ne.

Vergonya m'hauria de fer!!!!

La veritat és que el temps passa volant i sense adonarme'n fa quasi dos mesos del Nadal i ja som a Carnaval (tot i que a París encara no ho hem notat). La veritat és que el gener ha estat un mes estrany, amb la gent per aquí i per allà, amb examens, viatgets, visites... diferent al que havíem tingut fins ara!

Tot i que les coses hagin canviat, la veritat és que emprenc aquest segon semestre amb moltes ganes, amb un curs de francès de sis hores la setmana del que penso sortir amb una menor necessitat d'inventar gramàtica i amb molts assignatues a la uni (lluny del departament d'InfoCom) que em motiven molt!

A les universitats hi tenim moguda! Pel què puc explicar, al mes de setembre entra en vigor una nova llei que preveu reduir el nombre de funcionaris en l'ensenyament, prejubilar professors i augmentar les hores de classe d'altres, reduint així les possibilitats i el temps de recerca. Pel que he pogut entendre, les universitats rebran més o menys inversió en funció dels resultats de recerca dels seus docents, on publiquin, etc., amb la qual cosa les universitats "de primera" i les "de segona" es distanciaran encara més les unes de les altres. Al cap i a la fi, són els mateixos problemes amb els quals ens trobem nosaltres; la manca d'inversió en serveis públics tan bàscis com poden ser la sanitat o l'educació, i l'interès dels governs per privatitzar cada cop més sectors i àmbits de les nostres vides. Com diuen aquí, professors, estudiants, treballadors, investigadors, "nous sommes en colère", més que emprenyats, més que preocupats. Vaga indefinida, aquesta és la manerca com li estan planta cara a tot això. Cal dir però que una vaga una mica desorganitzada. Cada departament, cada professor fa una mica el que li sembla... desaparèixer, aparèixer però fer classes alternatives, fer classe sense renunciar a les mobilitzacions, fer mitja classe (encara no entenc ben bé amb quin sentit)... Vaja, que al matí, quan agafes el tren cap a la uni, no saps mai què t'hi podràs trobar, cada dia és una nova sorpresa! (Tot i que això passa tant si hi ha vaga com si no, almenys a París 13!).

Si no recordo malament, va ser el 29 de gener, dia de vaga general. "Rêve génerale", com dèien les enganxines que portava tothom a la solapa (grêve: vaga, rêve, somni, un joc de paraules força encertat!). La cita a place de la Bastille era impressionant... gent, gent i més gent, de totes les edats, de tots els sectors, omplint els carrers de París i reclamant, sobretot, solucions, justícia social i una millora en els serveis públics.

Pel que fa a tota la resta, dir que París va passar uns quants dies cobert de neu, cosa força excepcional. He de dir que la neu apareix de tant en tant, sobretot a la nit, però la pluja se l'emporta al matí següent! Un dels dies més xulos amb neu va ser la nit de l'1 al 2. Era l'últim dia de la expo de "Picasso et les Maîtres", al Grand Palais i obria durant tota la nit. Com a bons motivats que som, amb l'Andrea i el Pablo vam suportar quasi dues hores a l'intempèrie, i va passar la nit entre Picassos! Al sortir, a quarts de sis del matí, tot estava cobert d'una impressionant i glaçada capa blanca i continuava nevant sense parar! Brutal!

Explicar també l'escapada de cap de setmana que vam fer a Normandia; Rouen, Harfleur i Le Havre. Tren, vint personetes d'arreu i ganes de sortir dels murs de París i descobrir la France!

Des de que som aquí que no han parat les visites... el Roger, la Sònia, la Marta i la Neus per cap d'any, la mare de l'Andrea i la seva companya de feina, la Manineta (que ens va deixar un magnífic pingüí a la porta de la nostra nevera/lavabo), el Joan i la Patri, el Fèlix, el Sape i d'aquí a unes hores arriba el Sergi! Un no parar que també és xulo ja que no tens temps de sentir-te massa sol...! I visites que et permeten fer un petit parèntesi, parlar de mil coses i viure com només l'Erasmus i París permeten fer-ho; avec la calm!

Els 35m2 del pis sembla que cada cop es facin més i més petits. Suposo que és normal i que ens hem d'anar readaptant a les situacions que se'ns plantegen!

París al cap i a la fi, no és res més que tots aquells petits detalls que podem trobar també a altres mil llocs... Dinars improvistzats amb diari i postres, dies de sol que t'omplen d'enrgia, sopars d'un pis a l'altre, pel·lícules, viatges en tren, nits en vetlla, llibres, trucades, cançons, sensacions. Moments de baixon, penedesencs escampats pel món, cartes i mails, cafès i cerveses, pedelajades en solitari a les tantes de la nit, amics que apareixen i altres que ja se'n van. Això és París, el meu París.

Punt d'inflexió

La gent comença a marxar a casa per passar-hi el Nadal. A mi encara em queden uns dies a Paris que em serviran per posar-ho tot en ordre abans de marxar; rentadores, deixar el pis net, treballs de la uni... La veritat és que ja tinc ganes de passar uns quants dies a casa i, tot i que serà només una setmaneta, penso fer mil coses i veure a moltíssima gent!!!!!
Aquests últims dies he estat descobrint l'Erasmus de les petites coses... París, la gent... ara que m'ho començo a conèixer tot una mica millor crec que ho gaudeixo d'una manera molt més minimalista. Pot ser que les gotes de pluja minúscules que cauen constantment a París hi tinguin alguna cosa a veure?

Pujar al primer vagó del metro, mirar per la finestreta del conductor i veure els carrers de sota terra.

Agafar el metro en direcció contrària i adonar-nos'en al cap de nosequantes parades.

Comprar llibretes on guardar tots els records de París i de tota la resta de viatges i experiències que tenim en ment. Sí, llibretes cares, però xules!

Colar-nos a la Sorbone enredant els segurates. Passejar-nos per passadissos, escales, amfiteatres i acabar llegint un trosset d'història d'aquell indret dins del mateix pati de la universitat.

Anar a una festa sense ganes de festa. Emborraxar-me com mai i parlar amb francesos, libanesos, colombians i catalans fins a les sis del matí. Que soni baetúria, ballar com una boja i dormir en un racó de llit. I tot, sense sortir del menjador de Felix Faure!

Trobar racons màgics al centre de París. Seure-hi i parlar del que sigui.

Fer un tàndem català-català (o valencià-valencià, perquè després diràs maduixes en lloc de freses i serà culpa meva!!)

Marxar d'un hospital després de quatre hores esperant i deixar la camilla buida sense dir adéu.

Que nevi!!!!!!!!!!!!

Fer castells pel carrer a les tantes de la nit per despenjar una bandera vermella. Minuts més tard trobar-me vilanovines en un carrer desert de París al costat de casa.

Anar al teatre.

Trobar gats a les teulades i parets dels edificis de la ciutat (i ja en porto 3!).

Pensar que d'aquí res torno a casa!!!!!!!!!

Tarda d’experiments cinematogràfics i vista al teatre.

Les coses no són el que semblen. El que veus, el que sents... com pots estar-ne tan segur? Una imatge que no es correspon amb un so. La imatge d’un noi davant d’una finestra. El so d’una baralla que acaba amb un mort. No, no us espanteu. Ahir a la tarda Nolasco i jo vam formar part d’una pràctica per a la uni de Diego.

Després, primera cita al teatre a París. Amb Pablo. Un teatre petit, acollidor, amb poqueta gent i amb un escenari arran de terra, a dos pams dels espectadors. Teatre Clavel. L’obra? Baroufe a Chioggia, un embolic de dones i homes de la Compagnie Ah!, una comèdia molt ben interpretada que, més o menys, vam entendre força bé!

Universitat. La veritat és que Paris 13 no destaca ni per la seva bona organització, ni per oferir gaires hores de classe. Assignatures cada 15 dies, un curs de francès no massa productiu, cursos que s’aplacen, es segueixen aplaçant i acaben desapareixent... però vaja, pas mal du tout!

La setmana passada, dijous dia 20, com a molts punts d’Europa aquí hi va haver una jornada de vaga d’educaciò primària, secundària i universitats. Mestres, investigadors, treballadors, becaris i estudiants. Tots a una, tots en una mateixa manifestació on també hi havia molts pares i mares, cosa molt difícil de veure a casa nostra. La setmana anterior vaig anar a l’Assamblea general de París 13 convocada per tots els sindicats, entre ells la UNEF, Union Nationale des étudiants de France. Allà tota la comunitat universitària va decidir, després de debatre diversos punts, que la universitat París 13 es sumava a la vaga com a tal, com a Université Paris 13. Aquí us deixo algunes de les frases que vaig fotografiar a la mani:

Non a la politique liberale dans l’education! L’ecole publique n’est pas à vendre.
L’educació costa cara? Imtentem-ho amb la ignorància.
Avec ces reformes on marche sur la tête.
En collège, en lycée, pas d'heures sup, mais du temps pour les élèves, pour le travail en équipe, pour se former.
Moins d'école, moins de profs. Et la réussite de tous les jeunes?

El que aquí no canvia és la presència policial als carrers. Un desplegament d’antiavalots impressionant! Furgones per tot arreu, carrers tallats fins i tot als peatons, parades de metro tancades... brutal...! I a primera fila, davant dels antidisturvis estudiants, professors, joves i no tant joves.

Un dels meus professors ha fet vaga també aquesta setmana. Ell, a més de profe, també és investigador i, si no he entès malament, a partir d’ara no podrà compaginar aquestes dues vessants. Perquè no perdem hores de classe (poques que en tenim) ha gravat les classes i ens les ha penjat a internet, la qual cosa s’agraeix, sobretot en una assignatura que es basa en un treball sobre el barri fet, bàsicament, a partir d’entrevistes.

No puc deixar de parlar del que està passant a la facultat. Bé, a la facultat i, en general, a la UAB, a la resta d’universitats catalanes i d’altres punts com a València. Facultats ocupades dia i nit, debats, assamblees,... la veritat és que fa una mica de ràbia ser tant lluny ara mateix però m’agrada veure (encara que no hi pugui participar activament) que les coses es mouen cada dia una mica més.

I enmig de tot això la visita de la Lidia. Molt de fred, pluja com mai i París! Tres dies patejant-nos París sense parar! I la setmana que ve la Núria!!! Això és un no parar!!! Però s’agraeix que vagi venint gent per aquí!

Paro aquí. Avui el grup de periodistes de Paris 8 comencen la gravació del famós curt de Pomedio. Durant tot el cap de setmana m’he ofert per fer els “recados” que calgui... des de cafès, fotocòpies, córrer a buscar detalls d’última hora i com no fer d’extra!!! Me n’hi vaig que a les sis comença el rodatge!

manis 20n

De Pollock a 3-Iron passant per uns magnífics panellets!

Tres setmanes a París, i d'Erasmus, donen per molt i la veritat és que no sé massa per on començar. Cinema, metros, classes (poques), laveries, exposicions, mercats, skype, dinars multitudinàris, festes, passejades, museus,... una mica de tot, vaja!

Jackson Pollock et le Chamanisme i 3-Iron (o les Locataires), una exposició i una pel·lícula que m’han transmès, amb un parell de tardes, mil sensacions i m’han fet sortir de les respectives sales amb un somriure. Diumenge dia 2 vam aprofitar la gratuitat dels museus per fer una passejada pel museu d’Orsay on, a més de la cua per entrar, cal destacar l’exposició Picasso / Manet: Le déjeuner sur l’herbe o de com Picasso va passar deu anys de la seva vida obsessionat amb el quadre i en va fer cinc-centes interpretacions i versions.

Amb la família nombrosa que som els Erasmus ja hem fet dos magnífics dinars de diumenge, el primer al pis de Diego que ens va cuinar, com no podia ser d’altra manera pasta! i l’altre a nostre appartment, la també anomenada Festa del pollo/poulet/pollastre, on setze erasmus vam compartir quatre pollastres a l’ast comprats al mercat de Saint Quintin. La tarda va acabar amb una magnífica passejada pel Canal Saint Martin! Trés, trés joli!

Però no tot són dinars de diumenge. Ara fa uns quants dimecres vam anar a sopar a le quartier latin, on uns homes estranys es col·loquen a les portes dels restaurants i et violen amb la paraula intentat-te convèncer de que el seu és el més barat, més bo i millor lloc per sopar que pots trobar! Innocents de nosaltres ens vam deixar convèncer per un dels homes amb una tècnica força peculiar; aixecar el cartellet del preu... sota del 10 hi havia un 12... vaja, que el menú estava d’oferta o una cosa semblant! Pas mal! I per consolidar les passejades post àpat, tomet fins a Notre Dame i sessió de fotos!

Tornant a la tarda de Pollock, cal dir que la cosa no va acabar allà. Després de berenar al Café azul bonito vam anar a Republique on hi havia un concert, Ponts, pas des murs. Un mega concert al qual el va seguir una copa de vi a un bar d’Oberkampf i un parell d’ampolles més de vi chez Magenta.

Ataquem ara les diverses ocupacions nocturnes que s’han donat aquests últims dies als pisos de la gent. Víctor furgo, Jaime i Crisina, casa nostra, casa de Víctor, Pablo i Rory, Magenta... totes elles han acollit des de festes d’aniversaris sonades, fins a sessions de pelis, innauguracions de pis, sopars sorpresa,...

Els aniversaris es mereixen un punt i a part. Laura Millan (també coneguda com a Laura Barcelona), Pablo i Lucia Gascón (o Lucía rubia). L’aniversari de la Laura el vam celebrar fent un picnic nocturn al Pont des Arts, el que segurament serà el nostre últim picnic sota la lluna a París, almenys fins que arribi la primavera. Fred, tiramissú, espelmes, carmels i un bar prop de la Flêche d’Or que reivindico ara i aquí com a lloc de peregrinatge a partir d’ara (bona música, en directe o no, begudes a un preu raonable, lloc per seure, converses i pals flourescents, d’aquells que a l’esplai fèiem servir com a vides al joc de la bandera).

L’aniversari del Pablo va començar dilluns amb un sopar chez Pablo i Víctor on no hi van faltar els huevos kinder gentilesa de Riccardo! Atenció a una quinzea d’erasmus d’entre 20 i 25 anys construint (amb les instruccions corresponents) excavadores, crancs, tigres, pirates amb mapes secrets, puzzles i pingüins patinadors...!

La grand fête però, va ser divendres al gran menjador de 35m2 de Pablo, Víctor i Rory on s’hi van aplegar litres d’alcohol, panellets i una quarentea de persones fins a quarts de sis del matí. Des de japonesos (amb una presentació estelar), fins a italians, francesos i, com no, spanish people. Tots moguts per una crida que sense saber com va acabar a orelles de mig París 8 (la uni de tota aquesta pandilla!). I a l’endemà neteja del pobre pis que havia acumulat ampolles de birra buides fins i tot a sota dels mobles...

Ahir, dia 3, sopar sorpresa de Lucía Gascón. Tarda d’estrés màxim al banc (xiii!! ja tenim tarjeta i diners al compte del BNP Paribas), al super (Leader Price), i a la laverie, on un graciós ens va buidar la rentadora i se’ns va tacar la roba negra de lejia... seeee! mooolt bé!!! Després del disgust, corregudes cap a Magenta per preparar el soparet i els globos de la sorpresa a la Lucía!

I... no, això no és tot, falten els panellets que, tot i que han estat esmentats, es mereixen un paràgraf per ells solets, perquè ens van sortir de pm!!! 1kg d’ametlla picada, 400gr. de patata bullida (pesada a mà amb els paquets d’ametlla com a contrapes), 900gr. de sucre (calculats a ull), pela de llimona rallada i, com a condiments xocolata, melmelada i cocoooo! Un total de 82 panellets que van fer que a la nit de la castanyada ens sentíssim una mica més com a casa explicant a tothom què coi era allò tant bo típic de Catalonia le premier de novembre!

Un petó gegant per tots!!!! i sí, a ratos em començo a enyorar...!

panellets

Université Paris 13, ara sí!

Université Paris 13

Aprendre, aprendre, aprendre...! Avui m'han agafat unes ganes boges d'aprendre! Què? Doncs per començar francès. Francès per poder entendre les pel·lícules de l'assignatura Historie culturelle, basada en el cinema dels anys '60 i '70. Fémenin / Masculin de Jean-Luc Godard (un film que també s'hagués pogut dir Els fills de Marx i de la Coca-Cola...) una pel·lícula genial de la qual m'he perdut moltes coses, diàlegs bàsicament... però amb la què tambè he pogut riure (sí, sí, he pillat alguna brometa i tot) i extreure'n força idees! Cal dir que amb tres hores he entès el que no vaig entendre examinant-me dues vegades de Teories I amb en Moragues...L'école des Annales. Vaja que la història no es basa únicament en fets polítics i guerres, sinó que la història ha d'acollir molts altres aspectes... la cuina, les relacions socials, el cinema... una cosa tant simple i tant oblidada encara a les aules i als llibres, no?
De l'altra assignatura d'avui dir que ve a ser el Pol de Relacions Internacionals explicat en francès per una dona força gran que palra amb un fil de veu i mooooolt lent, la qual cosa s'agraeix perquè ho he pogut agafar pràcticament tot.
Un altre punt del dia... els apunts els prenc en català... la meva ment escolta, enten (més del que esperava), processa (i aquí és on es produeix el canvi d'idioma) i escriu (en català). Alguna parauleta en francès colo per allà... vaja un poti poti d'apunts...!!! Es fa el que es pot!

A més del francès i del que em donin de si les assignatures també tinc ganes d'aprendre de la ciutat i de la gent amb qui comparteixo hores i hores... ja sigui dinant, cuinant, comprant, compartint llit, mirant pelis, xerrant, rient, passejant... M'agrada el món que m'envolta ara mateix i crec que en puc extreure moltes coses! A aprofitar-ho doncs!!!
Bona nit gent!

A París hi fa CALOR!

Doncs sí, com ho sentiu, està fent molta calor aquests últims dies a París, una calor més aviat sospitosa...
Vès que no sigui també perquè, d'una vegada per totes, surto de casa sovint i a hores en les quals encara és de dia. La veritat és que aquests dies hem tombat més que mai per la ciutat, sense mapa un cop més, però bé, té la seva gràcia. Suposo que com que vivim aquí i no tenim la sensació de ser uns guiris no pensem amb el mapa quan sortim de casa... però bé, l'únic que ens pot passar és fer més tomb i caminar una mica més per arribar a la plaça que busquem o a la parada de metro, però té el seu encant perdre's una mica, no també?
Després de passar un cap de setmana tancada a casa amb angines aquest l'he passat amb muns pares i han pogut comprovar que estem molt i molt bé! Vivim en una zona molt ben comunicada, entre dues estacions, la Gare du Nord i la Gare de l'Est. De fet, el nostre petit apartament és a la rue des deux gares... a prop la Lavandrie, el Leader Price, el Monoprix, el Mercat de St. Quentin i a tocar de l'auberge espagnole, també conegut com el pis de Lucía, Tamara i Lucía.
Començo a gaudir de la ciutat, dels carrers, de les places i els jardins immensos, verds i plens de gent corrents, de les esglésies que trobes cada dues passes, dels voltants del Sena, dels carrers de Montmartre, de la història que hi ha en cada punt de la ciutat i també de les llibreries barates on s'hi poden trobar petits tresors que em provoquen unes ganes boges d'aprendre francès (el de veritat, no això que xapurrejo ara) per poder entendre tot el que posa als llibres que ja tinc. Le Petit Prince; Paris, carrefour des résistances; Entre chiens et loups, una historieta d'amor impossible a euro i mig que m'ha fet gràcia...!
La calor de París em senta bé! A veure si el fred i la pluja esperen uns dies més en arribar...